“Proliferen les ofertes de teràpies enganyoses contra el dolor”

jaume roige

Jaume Roigé és director assistencial de l’Hospital de la Vall d’Hebron i professor associat d’anestesiologia i reanimació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat el ponent de la conferència El dolor, condemna bíblica o símptoma controlable per la medicina actual? 

Estem condemnats a tenir dolor al llarg de la nostra vida. Però el dolor permet avançar en la recerca mèdica, i per tant, en l’esperança de vida. Necessitem el dolor per viure millor?

Exactament. El dolor ha estat íntimament unit als homes i dones en totes les èpoques, des del naixement fins a la seva mort. Ha estat la principal queixa mèdica des dels inicis de la humanitat i, sens dubte, un impulsor important per el desenvolupament de les ciències de la salut. A l’UCE hem fet un repàs de la vivència del dolor a través de la historia i de les diferents cultures, i dels remeis que s’han utilitzat, des dels temps prehistòrics fins als moderns descobriments que permeten un domini racional i efectiu de la majoria de símptomes dolorosos.

Quina influència té la nostra cultura, el grau de formació i la societat en què vivim en la tolerància al dolor?

L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor diu que el “dolor és una experiència sensorial i emocional” i que en el dolor s’hi concentren elements fisiològics, psicològics i culturals. L’experiència individual pot ser potenciada i tenir un especial sentit si pot ser compartida, compresa, representada o imitada, i que generi simpatia o compassió.

Hi ha cultures que toleren millor el dolor que d’altres?

L’experiència del dolor ha estat sempre una realitat a combatre. L’home ha cercat incansablement remeis per combatre’l. Res fa pensar que uns hagin suportat millor el dolor que altres. Es pot interpretar que quan no hi havia mitjans eficaços per combatre’l pogués tenir valors culturals positius. Els asteques practicaven sacrificis humans per a obtenir la pau a través del dolor, o els maies arrencaven les ungles dels seus presoners per impedir-los lluitar. Per a la cultura Judeo-cristiana, el dolor és producte d’un càstig diví, però en el llibre de Job el dolor no merescut es considera més com una prova que com un càstig.

No es pot viure sense dolor, però hi ha avenços molt importants en el control del dolor. En quin sentit s’està avançant?

Podríem resumir els avenços en tres sentits. Investigació: aprofundiment en els opiacis endògens, és a dir, fàrmacs sense efectes indesitjables i que siguin aptes en tractaments crònics. També són importants els avenços en els bases genètiques del dolor. En segon lloc, ha avançat en l’accés universal als tractaments del dolor. Dades actuals de països desenvolupats encara mostren xifres elevades de pacients amb dolor neoplàstic no alleujat. I finalment també hem avançat en l’educació de professionals i de la població.

Com el metge pot saber on és el llindar de dolor d’una persona? Hi ha factors fisiològics, però també psicològics i socials.

S’han dissenyat diferents escales per mesurar el dolor agut i el crònic, però totes tenen un alt component subjectiu. L’experiència total del pacient comprèn ansietat, depressió i por, la preocupació per la pena que tindrà la seva família i, sovint, la necessitat de trobar un sentit a la situació, una realitat més profunda en què confiar. A banda dels símptomes físics apareix un sentiment de ira que es fa enorme davant de petites traves burocràtiques o de comunicació que eventualment puguin sortir. Por a l’hospital, a la mort, als problemes econòmics que puguin sorgir i a una depressió per la pèrdua de la posició social, de la feina o del paper a la família. Cal abordar tots aquests aspectes si volem reeixir en el tractament.

Cal aprendre a tolerar un cert grau de dolor, o amb els avenços mèdics no cal que l’individu pateixi innecessàriament?

Avui no és necessari tolerar el dolor si existeixen els mitjans per alleugerir-lo. Un dolor postoperatori de 5 (en una escala del 0 al 10) l’hem de considerar un fracàs terapèutic. No cal permetre’l.

En tot cas el dolor és un avisador que alguna cosa no funciona, no es pot camuflar permanentment, oi?

El dolor agut representa un sistema d’alerta sobre la presencia d’un problema que és necessari diagnosticar i tractar. Quan el dolor es cronifica perd el sentit protector i deixa de ser un símptoma per convertir-se en una entitat nosològica complexa. El dolor indueix a buscar ajuda per aconseguir el seu alleujament i aclarir la seva causa.

La societat també es planteja dilemes ètics entorn la lluita contra el patiment. Qui ha de marcar el límit al dolor, el pacient o només el metge?

El límit al dolor el pot marcar la ciència. Avui tenim tractaments eficaços en el 99% dels casos. En casos de pacients terminals, les cures pal·liatives han experimentat uns avenços molt importants per treure el patiment i ajudar a morir dignament. En tot cas, és una lluita en què hi participem conjuntament metges, infermeres, cuidadors, familiars i el propi pacient en un diàleg permanent.

Fins a quin punt els poders públics poden legislar sobre el dolor de les persones?

Els poders públics han de procurar legislar per assegurar la recerca, l’accés i la formació. Iniciatives com l’hospital sense dolor són positives, incloent-hi el correcte control del dolor com un estàndard de qualitat. També és important evitar la proliferació d’ofertes terapèutiques enganyoses no homologades que l’únic que fan és treure els diners als pacients retardant-ne la solució.

Gemma Aguilera